Es blau més clar

No em vull esperar, no em puc contenir
s’apropa el moment en que he de partir.
He començat a dibuixar
el que a partir d’ara serà el meu camí.
Embarcaré en un veler,
un petit viatge que m’he promès,
per veure l’illa vora de sa costa
i arribar navegant fins ses arenes.
I a mesura que vagi avançant
el blau de la mar es tornarà més clar.
Paisatge perdut, paisatge amagat,
només de tu he estat enamorat.
Mirant l’horitzó, mirant més enllà,
semblava que mai havia d’arribar,
i ara que ho tinc tot al meu davant
aquesta sí que és sa realitat.
En un veler em vaig fer a la mar
per veure sa costa que es deixa estimar.
Paisatge perdut, paisatge amagat,
només de tu he estat enamorat.

1978

Ella amb tu s’havia pensat
que a la fi t’havia trobat.
1978 i ara ho recorda millor.
Al mig d’un prat, col•leccionant
ses il•lusions perfectes.
I tots els núvols, li volen dir
que s’ha equivocat.
Ella amb tu hi ha pensat
i a la fi ja sap què dir.
Tant de temps i se n’ha adonat
que la cosa ha de canviar.
Deixant passar, i descobrint
el que està per venir.
I sense núvols s’hi veu tant clar
que tot torna a començar.

Desert d’amor

Com una serp que es va ficar,
cautelosa, al meu amagatall,
em vas enverinar i ara sóc presa del deliri.
Dins els llençols, i per sa nit,
vaig i venc entre sensacions que em fan
oblidar que estic en ses teves mans.
Estès damunt l’arena, em va cremant el sol.
Estès davall del foc, de jo en fas el que vols.
L’arena que em va cobrint,
arrossegada pel vent.
No record on he estat,
en el meu despertar.

Sa Clau

Ara vos contaré sa historia
del dia que em van robar
sa meva cosa més apreciada
i que mai vaig recuperar.
Era una veu tancada en un pot.
Era la mar dins un caragol.
Era sa clau d’una porta
que per jo ho obria tot.
Havia decidit d’anar a cercar-la
encara que tot m’ho hagués de costar.
De poble en poble, platja, amunt i avall.
Estava disposat a no abandonar mai.
Fins que un dia em van dir
que cap al Sud l’havien vist.
I vaig haver de tornar a prendre camí.
Duia dos dies sense beure
i a l’ombra d’un pi vaig reposar,
així a l’horitzó vaig poder veure
les cases d’un lloc a prop d’allà.
Seguint sa corrent del rierol,
fins a trepitjar sa blanca arena,
em vaig trobar amb una persona
que n’havia sentit a xerrar.

Com un estel

En un poble petit hi havia un jove
alegre i somiador.
La seva gran passió anar tot el dia
fins el cul de tot.
El que sempre es sol dir
és que els amics et duen pel mal camí.
Però tothom que el conegués
sabia molt bé que això era del revés.
Nascut per brillar, nascut per esclatar
davant dels nostres ulls com focs artificials.
Crema com quan es veu en el cel un estel.
Viure cremant en el tro del temps.
Fet un home gran,
tot un macarra, tot un negociant.
A vegades era un rei,
i altres vegades un punt al mig del cel.
Als trenta va palmar i encara record
el que un dia em va contar:
- val més morir jove i el poc que visquis
fer-ho amb intensitat.

Jocs encetats

No hi ha res semblant
a veure com et pintes els ulls,
després d’haver-te posat
aquell vestit que em fa embogir tant.
Només he d’esperar a que em dediquis
una mirada a través del mirall.
Ja estem una altra vegada
bòtil en mà, licors i destil•lats.
Ja hi som, tornem a començar,
jocs encetats, quin dels dos
no ho podrà aguantar?
Només he d’esperar a que em dediquis
una mirada a través del mirall.
I sabré el que em vols dir;
a què vols jugar; a qui vols enganar
una nit més.
Tinc ben guardades amb tot detall
les nostres debilitats.

De tots els somnis

De tots els somnis que he tingut,
de tota sa gent a qui he conegut.
He cercat una historia que no he viscut,
quan ve lo bo tu ja has desaparegut.
De tots els somnis que puc recordar,
record aquell on podia volar.
Obrir ses ales i planejar
tant i tant amunt que ningú em podia tocar.
Per molt que ho intent
no puc deixar de somiar.
De tots els somnis on m’he perdut,
on m’he convertit en un desconegut.
He despertat quan he caigut
del disparat més gran que se m’ha ocorregut.
De tots els somnis m’he quedat
amb els que es poden fer realitat,
i cadascú de nosaltres sap
quina és la part que està a la seva mà.

Els dos sols

Travessant un camí els dos sols.
Ja ens havíem conegut somiant.
Demana que torni a ser nevat.
Tot el nostre cos gelat.
L’únic que et vull fer és l’amor.
Només vull viure amb tu i el teu suc.
Hem hagut de fugir en un vol.
Massa veus demanen per nosaltres.
I ha arribat el moment de dormir.
Sa millor manera de morir.

L’aire dels pulmons

Per sa finestra de sa meva habitació
de poc en poc hi entra claredat.
Cadascun dels colors que hi veig reflectits,
cadascun dels plaers que m’has donat.
Sembla que el temps aquí dins s’ha quedat aturat,
sempre que estem tu i jo junts dins el llit.
Mos tornarem a treure la roba d’hivern.
Els teus cabells passant entre els meus dits.
Perquè ara és quan estic confós,
quan només ets un record.
Vull que es torni a repetir,
vull tornar-te a sentir.
Em tiro a l’aigua i trec l’aire dels meus pulmons,
i amb els ulls oberts veig com caic fins al fons.
M’agrada jugar a que aquest
serà el meu darrer moment,
fins que arribi el dia que em surti malament.

El que ens agrada més

Aquesta nit estàs d’allò més especial,
vigila bé on vas i amb el que et trobaràs.
Sé que ho saps fer tant bé
quan tractes amb sa gent,
per jo sempre has estat
sa més intel•ligent.
Nosaltres dos ja sabem
el que ens agrada més,
perquè ens coneixem
ens guardem per després.
Devorant-nos el cos
tots dos al mateix temps.
Quan et tinc tant a prop
no importa de on véns.